Donegal i Baile Átha Cliath

Donegal

El finde passat vaig anar de ruta amb la Mireia per tota la costa oest. Ens vam perdre de nit amb el cotxe, podríem dir que vam acabar fent una ruta circular fins acabar al mateix poble gràcies a la meva orientació, ehem...menys mal que m'ho perdona tot ;)

Vam aconseguir arribar al poble on havíem reservat l'hostal, però vam arribar a les 12 de la nit (dues hores més tard del previst) i estava tancat, així que després de buscar allotjament sense sort (bé s'ha de dir que dos nois ens van convidar a cerveses i ens van oferir casa seva però vam desestimar el plan) tenint en compte que eren les 2,30 de la nit i que estàvem mortes...vam acabar dormint al cotxe, ens vam fer unes cortines amb les tovalloles i vam dormir de fàbula! Al matí següent ens vam llevar amb l'esquena una mica encarcarada i vam veure que feia un sol magnífic, o sigui que ens vam prendre un cafè aiguaxirri i vam agafar la carretera de costa. Bon cotxe, bona companyia i uns paisatges brutals!!!

Vam anar a veure uns dels penya-segats més grans d'Europa i estava tot plagat d'ovelles i cabres, típiques d'aquí. Li vaig voler fer una foto a la Mireia amb una ovella al darrere, que no parava de bramar, i de sobte ens va començar a perseguir amb els ulls grocs aquests que tenen i vam haver de sortir per poteees!!!jajaja

Semblen tan inofensives, elles...

Al dia següent, vam seguir tota la costa fins arribar a Galway i vam tornar cansades i contentes de poder haver fet el primer viatge juntes després de 19 anys d'amistat.

Una vegada a Dublin vam fer una truita de patates, pernil ibèric, formatge de Zamora i maduixes de Huelva per acomiadar-nos com dues senyores. Al dia següent al matí vaig agafar l'avió cap a Suècia i, encara que sembli mentida, m'hagués quedat a Irlanda amb els ulls tancats. Per cert, l'endemà era l'aniversari de la Mireia, em sembla que encara té l'espineta clavada. Perdona'm bonica!

Baile Átha Cliath

Volia tornar a esmentar aquesta ciutat perquè m'ha donat milers de bons moments, m'enduc molt més del que esperava! Com ja us he dit, és una ciutat plena de vida, amb música a qualsevol racó. Passejant amb la Marta, una amiga que he conegut allà, vaig topar-me amb una senyora tocant l'arpa! Sempre he pensat que ha de ser un dels instruments més difícils de tocar.

També i havia gent fent fent espectacles diversos:

A aquest viatge li poso un 10, sobretot per la gent magnífica que he conegut o ja coneixia i que m'han regalat tan bons moments. Mil gràcies a la Mireia, que m'ha obert les portes de casa seva i m'he sentit més bé que a la meva, per ser una gran amiga, pels riures i converses, per la seva sinceritat, per fer de mami, per la flauta irlandesa que m'ha regalat i per ser ella. A la Marta i l'Antonio, gent extraordinària, ha sido una suerte conoceros! Gracias por la harmónica Marram, te debo una canción! A la Marta B, Esti, Jesús, Kyle, Bruna, Khan, el Ramonet, Sailena, Breñán, Conor, Anthony.....

Dublin

Els dies em passen volant i m'encantaria poder-vos explicar moltes coses, però llavors el blog seria una esclavitud, i com ja sabeu, aquest viatge éstà per disfrutar i desfer-me de totes aquelles obligacions que m'asfixiaven, no me'n buscaré de noves ;)

Dublín és una ciutat petita, és fàcil moure's per aquí caminant i la gent és fantàstica. Els irlandesos són en general oberts, amb molt sentit de l'humor i amb ganes de xerrar i conèixer el motiu que et fa visitar el seu estimat país. La majoria dels joves toquen algun instrument de música i toquen en directe a qualsevol pub, mentre la gent gran els escolta amb una pinta a la mà i se'ls cau la baba mirant com el jovent continua la tradició irlandesa.

Els diumenges vaig a un bar on toquen jazz en directe, són uns iaios que ronden els 80 anys i que toquen extraordinàriament bé. I no només parlo de la tècnica sinó que, com tot jazz, s'ha de viure. Tenen una energia dintre que no es pot explicar, em transmeten unes ganes de ballar i cantar i tocar...i visca la Pepa!

El diumenge passat vaig conèixer uns irlandesos molt catxondos, ens vam passar tota la tarda xerrant i bebent i de sobte, un d'ells, em va dir que era el seu aniversari, feia 32 anys. Total, que me'n vaig anar cap al trompetista i li vaig demanar que toquessin Happy Birthday, els tios no només ho van fer encantats sinó que van cantar la cançó amb veu ronca a lo Louis Amstrong! Genial!jajaja, després el noi quasi m'estrangula, però bueno, va ser divertit. Em vaig fer una foto amb els irlandesos lokos:

Aquests dies he estat pràcticament amb gent espanyola que són amics de la meva amiga i hem sortit bastant de festa...les fotos no són per ensenyar, estem una mica perjudicats, ehem.

I bé, penso que per avui ja està. Aquesta tarda agafem un cotxe i anem cap a Donegal, dilluns agafo l'avió cap a Suècia, i ja us aniré posant al dia de tot.

I vosaltres, com esteu? Us trobo a faltar!!!