Fins aviat, Nidingen

Hola!!

El temps passa volaaant, ja fa tres dies que he marxat.

Aquesta setmana la cosa ha estat bastant animada, érem 7 persones i ens ho hem combinat bé. Dos retirats que ens feien pastissos per berenar ;-), un noi que ha vingut amb el pare i un amic i el Johan i jo, que ja hi érem la setmana anterior.

Moments a Nidingen

Hem agafat bastants ocells però ha estat més relaxat, moltes espècies ja no em venien de nou i érem molta gent, así que Vacaciones Santillana, no que és conya! Això va pel Jaume! jajaja

Ens ha fet molt bon temps últimament, hem arribat fins els 18 graus i no ha fet gaire vent. O sigui que he pogut fer uns tombs i fer alguna foto:

Borinot (Bombus terrestris) xuclant néctar d'una escil·la (Scilla silbatica). Aquesta planta és força comú a Rússia, el Caucas, Turquia, Síria i l'Iran.

Per cert, la llista d'ocells que hem anellat aquestes tres setmanes és per al·lucinaaar:

2342 ocells anellats en tres setmanes!!!

Per una banda em feia peneta i mandra tornar a fer-me les maletes, però per una altra ja en tenia ganes. Vam agafar el vaixell i vam tornar cap a Göteborg. El dia següent vaig anar amb el Lasse, un senyor retirat i encantador, per cert, que havia estat amb nosaltres a Nidingen, a passar el dia a una reserva natural. Després em va acompanyar a l'estació de busos i vaig començar un llarg viatge:

            Göteborg - Estocolm (7 hores de bus)

            Estocolm - Nynäshamn (1 hora de tren)

            Nynäshamn - Visby (3 hores i mitja de vaixell)

            Visby - Burgsvik (1 hora i mitja de bus)

A Burgsvik va venir el Leo, l'anellador de Sundre, i ens va recollir al Dennis (un altre voluntari) i a mi.

Ara ja sóc a Gotland i fa un parell de dies que estem anellant. Perquè us feu una idea d'on sóc, aquest és el mapa:

El Diego va estar l'any passat anellant justament aquí i va quedar absolutament enamorat de l'illa i de la gent. Gràcies a ell, he vingut amb moltes ganes i he tingut les coses més fàcils aquí. DIEGO, aquí cada día se habla de ti con una excusa u otra, que lo sepas!

PD: la resposta correcta a la pregunta "Com es pot sexar un ocell?" és la (b), la mida de l'ala. Sí, sembla il·lògic.

Però el pes (d) determina si ha menjat més o menys, no té per què correspondre amb la mida de l'ocell. 

Durant l'any, cada espècie muda les plomes (a) amb el un patró determinat (comencen per unes i acaben per unes latres), i a vegades varia segons la època de l'any, però amb això no podrem determinar el sexe, sinó l'edat: el plomatge d'un individu jove té coloracions i "textures" una mica diferents dels adults.

Pel que fa a la mida del bec (c) no s'utilitza perquè no acostuma a ser diferent entre femelles i mascles o perquè hi ha trets més característics. De totes maneres hi ha alguna excepció.

Historietes

Aquesta setmana som 4, el diumenge van marxar l’Uno, el Christof i el Tomas (els dos últims, per cert, no són traumatòlegs sino reumatòlegs) i van arribar un anellador i un professor de manualitats i fusteria (assignatura obligatòria fins els 16 anys, increïble, igual que a Dinamarca, Noruega, Alemanya i algun altre país).

M'havia deixat de dir-vos que la setmana passada també vam anellar 3 esparvers vulgars (Accipiter nisus): 

Accipiter nisus

Foto: Ivan Sjögren

Però deixant un moment de banda l'anellament, avui us explicaré una història d’un rascló mascle (Rallus aquaticus) que el juliol de 2003 es va observar a Nidingen per primera vegada i es va passar durant 15 dies cantant contínuament. El molt senyor no es va deixar veure més fins la tardor, però…tatxaaaaan!!! Es van trobar un niu amb diversos ous, o sigui que havia tingut la sort de trobar una xicota. A partir de llavors i fins l’any 2009 van anar augmentant el nombre d'individus fins arribar a un total de 15 parelles!

Es passaven aquí tot l’any la mar de bé fins que l’hivern del 2009-2010 va ser tan dur que van desaparèixer tots. Es van trobar diversos individus morts i no se sap si van morir tots (vull creure que no són tan poc espavilats) o van migrar.

Sí, la historia no és molt bonica, però ara bé la bona. El dia abans que jo arribés, l’1 d’abril, va caure un rascló a la xarxa i va ser anellat, no en sabem el sexe amb seguretat però creuen que el més probable és que fos femella. I de moment, colorín coloraaado este cuento se ha acabaaado. 

Aquests dies hem anellat, entre d'altres, una garsa de mar (Haematopus ostralegus), és xulíssim. N’hi ha un que corre per aquí que va ser anellat fa 32 anys, el tio em treu uns anyets, jejeje. 

Haematopus ostralegus

I una història no tan feliç, és que se’ns va morir a les mans un territ fosc. Va ser molt frustrant i em va agafar un sentiment d’irresponsabilitat bestial. Vaig estar tot el dia fotuda. És un ocell preciós, com veieu porta 4 anelles, 2 a cada pota:

Calidris maritima

                                       Foto: Ivan Sjögren

I...acabo amb una notícia SORPRENENT!!!

L’11 d’abril vam capturar el primer ocell anellat a Espanya en tota la història de Nidingen, un pit-roig amb anella N934217 / Madrid-ICONA, capturat a les 6.00 del matí, nascut l’any passat, amb longitud d’ala 73 mm i 15,4 g de pes. 

Ara caldrà esbrinar a quin lloc d’Espanya es va anellar…us imagineu que el vaig anellar jo? Jajaja, sóc una flipada!

Fins un altre!!!

Nidingen

Buenas!!!

Ja estic a la illa! Som 5 a la casa, dos traumatòlegs-pajaròlegs que intenten desestressar-se de l'hospital, la família, la ciutat...un adolescent crack de la fotografia de natura, l'anellador expert i una servidora, tan rara i bona gent com ells, suposo.

Nidingen és extremament petita, la fas en 10 minuts a peu, però tot i així, encara em queden molts racons per explorar. Té 3 fars, tres cases i milers d'ocells...He vist moltes espècies que no havia vist mai, estic molt contenta!

Les que m'han fet especial il·lusió aquesta setmana han estat la gavineta de tres dits (Rissa tridactyla), té els ulls completament foscos, és bastant petita, té només tres dits (no té polze) i les potes fosques. 

Rissa tridactyla

Foto: Ivan Sjögren

L'oca del canadà (Branta canadienses), que si us adoneu, també surt en una foto d'Estocolm. I el somorgollaire alablanc (Cepphus grylle), que juraria haver-lo vist a Dublín amb la Marta, al riu, però sembla poc creïble pels àmbits on viu.

                           Branta canadienses                                                                    Cepphus grylle

Foto: Ivan Sjögren

I tres de les espècies que hem anellat: el passarell golanegre (Carduelis flammea), que cria en boscos d'alta muntanya, el pinsà borroner (Pyrrhula phyrrhula) i el repicatalons (Emberiza schoeniclus).

                           Carduelis flammea                                                                       Pyrrhula pyrrhula

Foto: Ivan Sjögren

Per cert, a qui li vingui de gust saber si aquest pinsà borroner és mascle o femella, és fàcil d'esbrinar...

La majoria de dies ha fet mal temps, i quan hi ha boira o vent del sud (d'on estan arribant els ocells), aprofiten per descansar a l'illa i així eviten desorientar-se pel mal temps...o sigui que aquests dies les xarxes estan plenes. Diumenge vam batre el (meu) récord, 472 pajarulis en un dia: vam començar a les 6h i vam acabar a les 22h. Només vam parar mitja hora per dinar, la resta d'hores, cafès amb llet i galetes a punta pala! 

En canvi, els últims dos dies hi ha hagut tant vent que no hem obert ni les xarxes, si ho hagéssim fet, perdrien l'estructura que han de tenir per no ser vistes i, a més, si caigués algun ocell es podria fer mal o passar més fred del compte. Avui el vent bufa a 18 m/s! 

Però a més de xarxes tenim també unes caixes metàl·liques a la vora del mar, amb una porta perquè entrin i mengin, però després la sortida és massa complexa...qué malvados somos los humanos. Allà capturem principalment territ fosc (Calidris maritima), grasset de costa (Anthus petrosus), pinsà comú (Fringilla coelebs) i pardal de bardissa (Prunella modularis). Els dos primers són fàcils de veure en ambients rocosos envoltats d'algues, i els altres són típics de boscos. I què tenen en comú per caure tots 4 a la mateixa trampa? El menjar. Són caixes fetes de reixa, a l'aire lliure i posades a sobre de les algues. Mentre els ocells caminen buscant menjar pel terra, es fiquen a dintre i segueixen tan feliços, menjant i caminant. Després arribem nosaltres, els traiem de la caixa, els fiquem en una bossa (amb un colador a sota perquè caguin tranquils i estiguin airejats) i d'allà els portem al laboratori per, identificar-los, datar-los, mesurar-los, anellar-los i deixar-los anar. 

                                caixes metàliques                                                        bosses                                      laboratori

Ahhh, se m'oblidava!!! Sóc famosa, jajaja. Resulta que vaig anellar (sense saber-ho cap de nosaltres) l'ocell número 250.000 a Nidingen. Era un tord comú amb anella 3520848, podeu veure la notícia i la foto a http://www.sofnet.org/ o http://www.nidingensfagel.se/senaste.html

També ha sortit al diari local de Norrahalland:

http://www.norrahalland.se/component/content/article/37-artiklar/1168-fageljubileum-pa-nidingen.html

Diumenge marxen l'anellador i els metges, ens quedem el noi i jo i arriben dues o tres persones noves. 

La setmana que ve més. 

A reveure!

Estocolm

Després d’un 'fins aviat' a Dublin, de cop i volta estava arribant a Skavsta i les vistes des de l’avió eren increïbles: tot nevat des de feia estona, poques casetes de fusta vermelles i tot de taques verdoses, eren avets altíssims.

A l’aeroport em vaig trobar amb l’Olga, que havia vingut a visitar-me des de Barcelona. Vam pujar a l’autobús que ens portava fins Estocolm i, de cop i volta, asseguda al vehicle, mirant el paisatge, creient-me que havia arribat a Suècia i creient-me la persona més afortunada del món, van començar a caure’m les llàgrimes. Crec que era de felicitat, crec que era de felicitat, això em deia la cançó que estava escoltant en aquell precís moment (Pla quinquenal, Manel), en fi, encara em permeto aquestes coses de tant en tant. I vosaltres, quan fa que no ploreu de felicitat? Jo he estat pensant i ni tan sols ho recordo.

Estocolm és una ciutat que m'ha transmès molta calma. El casc antic té un encant especial i hem estat en una espècie de núvol aquets dies: en comptes de voler veure-ho tot, hem fet el que ens venia de gust a cada moment, o sigui que hem passat llargues estones a l'alberg mentre nevava fora. De totes maneres, hem passejat i disfrutat molt de la ciutat.

Vam sortir a fer un volt i l'aigua estava plena d'ànecs, semblaven la mar de còmodes allà a sobre les plaques de gel!

Aquesta ciutat és sens dubte la capital del país ornitològic, si és que els ocells tenen algun país en concret ;)

A cada racó hi ha algun detall d'un ocell, en un rellotge, una figura, un quadre, un llibre, un penjador d'abrics, una tomba, etc. Ells hi són per tot arreu!

En fi, han estat uns dies genials, en part gràcies a l'Olga amb qui hem rigut amb les tonteries de sempre , hem menjat bé i m'ha donat un chute d'energia imprescindible. També m'han donat forces els constants regals que ens ha fet el cel suec:

Ara ja he agafat el bus de 7 hores cap a Göteborg, des del qual estic escrivint-vos. Allà em trobaré amb un tal Uno, que m'ha dit que m'ensenyarà un lloc on poder passar la nit i demà...vaixell cap a Nidingen!!! Em moro de ganes de veure la illa, la gent d'allà i...les xarxes preparades per posar-nos a treballar!