Tanquem el cicle!

Sembla que la feina ja s’acaba, només ens queden 10 dies i cada vegada hi ha menys feina! El temps és encara més abstracte del que havia estat fins ara, hem treballat cada dia de la setmana, lluny de qualsevol civilització, no sé el dia en el que visc ni l’hora que és…i de sobte, han passat quasibé dos mesos i ja queda res per tornar a Barcelona! Ti tirí tirí, quines ganeees!!!

Durant aquest temps a Öland, ens hem dedicat a recollir dades i dades i dades ;) 

Què hem fet?

1 – Controlar més de 1000 caixes niu repartides en 12 àrees boscoses: cada dia hem imprès els mapes i hem hagut d’obrir les caixes, netejar-les perquè fossin disponibles pels papamosques, i veure cada 4 dies quins ocells havien fet niu, quants ous havien posat…

2 – Capturar mascles i femelles adults (posant trampes a les caixes niu) per anellar-los, identificar-los, mesurar-los, treure mostres de sang (per saber a posteriori quins tenen malària i fer estudis genètics), mostres de plomes (a través dels isòtops de nitrogen, hidrogen i carboni poden estudiar com els individus de diferents poblacions es distribueixen en diferents zones de l’Àfrica per passar l’hivern), i injectar-los anti-malària a uns i suero (com a control) a d’altres.

3 – De cada caixa niu on hi ha ous de papamosques, hem de controlar el dia que es pon el primer ou. De mitjana ponen uns 6 ous i després els incuben durant uns 12 dies, de manera que els haurem d’anar controlant per saber el dia exacte que eclosionen.

4 – Ens guiem segons els dies de vida dels polls:

Dia 0: els polls surten de l’ou.

Dia 3: canviem polls de niu, per afegir-ne 2 als nius d’ocells experimentals i així augmentar les condicions adverses i veure com reaccionen els ocells malalts (hipòtesi: els ocells amb malària responen pitjor que els sans en condicions desfavorables pel que fa a l’èxit reproductor).

Dia 6: anellem els polls, traiem mostres de sang i els pesem.

           femella incubant els ous                                   polls de dia 0                                              anellant el dia 6

Dia 10: grabem durant una hora el niu per després veure els vídeos i observar el comportament dels pares (freqüència amb què alimenten els polls). També posem trampes a la caixa niu per capturar els insectes que hi ha i veure posteriorment quins i quants són vectors de malària.

Dia 12: mesurem el tars dels polls (el dia 6 encara és massa tou per mesurar-lo) i els pesem per segona vegada. Traiem les trampes d’insectes, els netegem i els posem en alcohol.

És increïble que en tan poc temps passin de ser pollets que pesen uns 6 grams i que no poden ni obrir els ulls a pràcticament joves amb plomes a punt per volar:

Respecte tot això que hem fet, vull explicar-vos que tot i que he après força coses, no em sento gens còmode, penso que és extremament agressiu pels ocells i més tenint en compte que l’època de reproducció és una de les més delicades.

I alguns de vosaltres direu: però si no es duguessin a terme projectes d’investigació, no sabríem tot el que sabem ni podríem tenir la solució a molts dels problemes que se’ns han plantejat al llarg dels segles!

I jo dic: voleu dir que realment utilitzem com cal tota aquesta informació i coneixement que tenim? O només ens dediquem a recopilar dades i a contestar preguntes, sense després gestionar com cal el que ja podem executar? Penso que d’informació en tenim de sobres, però després seguim actuant com si no la tinguéssim, PERDEM EL NORD. Està molt bé estudiar si els ocells tenen malària europea, però si després d’això no hi ha una solució, val la pena fer-los la vida més difícil del que ja la tenen?

Ja són aquuuuí!!!

Un mes intens!

Després d'un mes aquí, us puc explicar només una mica sobre el projecte...

No ens acaben d'explicar les coses, o sigui que us explicaré el que he entès després d'escoltar amb antenció diversos comentaris de sobretaula i alguna pregunta que he fet.

A Öland som dos grups diferents de la Universitat d’Uppsala, cadascun amb una investigadora i el seu projecte. 

Al sud, estan investigant sobre la hibridació del papamosques i el papamosques de collar, són dues espècies diferents però sembla ser que a vegades es reprodueixen entre elles i, com l’època de reproducció és després de la migració de primavera, ho fan aquí, al nord d’Europa. 

                                         1                                                                           2                                                          3

1) Papamosques (Ficedula hypoleuca) mascle nascut l'any passat. 

Papamosques (no té collar blanc), mascle (perquè és més negre que marró) i jove (perquè les plomes de la part anterior del cos són grises, de la generació quan va néixer i negres a la part posterior, del plomatge adult).

2) Papamosques de collar (Ficedula albicollis) mascle adult.

Papamosques de collar (té collar i la taca blanca a sobre el bec és força gran), mascle (és negre, no marró) i adult (plomatge uniformement negre a tot el cos).

3) Papamosques de collar (Ficedula albicollis) femella. 

Papamosques de collar (té una mica de collar i les taques blanques de l'ala són més grans que les de la foto nº1 i és femella perquè és marró en comptes de negre.

La identificació no es fa tan a saco com l'he fet ara, però perquè ho entengueu penso que així n'hi ha prou, tampoco nos vamos a poner técnicooos ;-)

Moltes vegades no és fàcil identificar un híbrid perquè no sempre són iguals, difereixen molt entre individus i senzillament tenen caràcters d’una espècie i caràcters de l’altre però d’una manera poc clara. Hi ha vegades que és fàcil identificar-los perquè el collar blanc que tenen al voltant del coll, queda tallat per la part posterior (clatell). 

Pel que han observat, alguns mascles híbrids són fèrtils, però les femelles híbrides no ho són en cap cas, de manera que els ous que ponen mai eclosionen. Per nosaltres, és fàcil saber si una femella és híbrida perquè controlem tots els nius de la zona i sabem el dia que han d’eclosionar els ous, però per exemple, per un anellador que no sap res de la història de l’ocell, penso que ha de ser, en la majoria dels casos, realment difícil. 

Per seguir investigant sobre aquest tema, han muntat 6 aviaris, han capturat mascles de papamosques i femelles de collar i han posat una parella per aviari i una caixa niu. Els pollets d’aquestes parelles seran híbrids i els anellarem per controlar-los. 

Pel que fa al nord (on estic jo) s’està estudiant com influeix la malària europea aviar en l’èxit reproductor dels papamosques. S’han estudiat coses semblants amb mallarengues a Oxford, però les mallarengues no migren del nord d'Europa a l’Àfrica com ho fan els papamosques i, per tant, hi ha bastantes diferències: paràsits, vectors i gestió de l’energia de l’ocell. 

En estudis anteriors es va mesurar l’èxit reproductor en parelles infectades amb malària i amb parelles sanes i els resultats van ser que no hi havia diferències significatives. En canvi, s’ha vist en mallarengues que no és perceptible la malària si les condicions són favorables, però quan són adverses, les diferències entre pares infectats i sans es dispara. Ara volen provar el mateix amb ocells que fan migracions de llarga distància perquè aquest factor pot ser determinant (penseu en la gran quantitat d’energia que necessiten!). 

Així la hipòtesi és: si els condicions no són favorables, té un COST significativament ALT que els papamosques siguin malalts crònics de MALÀRIA? 

A la propera entrada us ensenyo els pollets, que n'hi ha que ja han nascut aquesta setmanaaa!

Ottenby

Diuen que la perfecció no existeix, però jo avui l’he viscuda! 

M’he llevat i teníem el dia lliure. Després de fer un café i xerrar una estona amb els cavalls que tenia just davant de la cuina, he trucat al Peter, l’últim anellador amb qui vaig estar a Gotland, perquè sabia que aquesta setmana estaria per Öland amb uns amics. Ha coincidit que m’ha dit que estaven al sud de l’illa buscant el papamosques menut (Ficedula parva), un ocell que fa temps que vull veure però que encara no he tingut la ocasió. I he tingut la gran sort que la jefa m’ha deixat el seu cotxe. M’he dutxat, m’he preparat la motxilla amb entrepans, els prismàtics, l’aigua, la càmera i el mapa, i carretera i manta! 

Mentre conduïa tenia a la meva esquerre prats immensos banyats de flors d'un groc llimona, a la dreta em quedaba el mar, i el dia era esplèndit. 

Al final ens hem trobat a Ottenby, una de les estacions d’anellament més famoses d’Europa i que encara no havia visitat. He conegut l’altre Peter i la Krestin, hem dinat peix fregit amb patates en un restaurant amb vistes al mar (que m’ha sentat com Déu perquè la majoria dels meus companys de pis són vegetarians i mengem tots junts) i hem anat a buscar la cuereta citrina (Motacilla citreola), és un ocell que acostuma a estiuejar a Sibèria i Rússia i hiverna al Sud-est asiàtic, però la gent n'havia vist un exemplar feia estona per allà. Buscant buscant, al final no l’hem trobat. De totes maneres hem vist xarrasclets, gamba roja, oca del Canadà, ànec cullerot, fredelugues, orenetes...

D’allà hem marxat a uns aiguamolls protegits per la Unió Europea i hem vist gavines vulgars incubant els ous als nius, fredelugues joves i dos fumarells negres (espècie que veia per primera vegada). 

Després m’han dit d’anar a veure una àliga marina (Haliaeetus albicilla), perquè havien trobat un niu ahir i la van veure. Jo no havia vist mai aquesta àliga, no viu al sud d'Europa. Hem agafat els cotxes i hem anat cap allà. Hem estat mirant però no vèiem res, només un niu enorme al damunt de tot d’un pi. Hem esperat una estona, hem canviat de posició, mentrestant hem vist una arpella mascle volant per allà i, finalment, hem tornat a mirar el niu i hi havia dues àligues joves aletejant amb força. Ha estat espectacular. 

D’allà hem marxat a la casa que té llogada la Krestin, un lloc gegant amb jardí, una casa antiga amb cuina de llenya i unes escales velles de fusta que dóna a les habitacions. Hem sopat al jardí un salmó al forn amb patates i espinacs i un gelat de postres. Hem xerrat sobre ocells, del projecte en el qual estic treballant, de telescopis, d’Espanya, d’insectes i de moltes altres coses. Quan ja es feia fosc i havia de marxar, m’han ensenyat el paller i hi hem sentit polls de mussol, hem pujat amb les escales per anellar-los, però no els hem trobat. Hem obert la porta perquè entrés llum per no caure per les escales, però ha estat un error perquè han deixat de sentir-se. 

Quan agafava el cotxe, la Kristin m’ha fet una forta abraçada i m’ha dit que era una mare molt fashion, llavors m’ha demanat que li enviés un missatge per dir-li que havia arribat bé a casa…increïble. 

He pujat al cotxe, he posat bona música, m’he creuat amb un cérvol i he pensat que la perfecció, en alguns moments, existeix.

Al nord de l'illa

Ja fa uns dies que vaig arribar a Öland, aquesta illa és tan bonica!Hi ha més de 20 reserves naturals.

Vivim al nord de l'illa, a una parcel·la amb tres cases, totes del mateixos propietaris. El propietari estava casat i viva a Estocolm, va venir a passar l'estiu amb la seva dona i es va enamorar d'una altra a Öland. Ara viuen en aquest paradís i tenen fills, tres cases, 3 cavalls, dos gossos, un gat...os pongo un poco de chicha, que si no os dormís, jeje.

A la casa som 2 polonesos, un alemany, 2 sueques i jo. La gent és jove i interessant i la casa és de somni.

La feina, fins el moment, ha consistit en rastrejar diverses zones boscoses i llacunes. Ens donen 3 o 4 mapes cada dia per trobar totes les caixes niu que hi ha (al voltant de 1200). Un cop trobo les caixes, les haig d'obrir, mirar si hi ha niu, de quina espècie (fins ara eren tots de mallarenga, que fan els nius amb molsa, plomes, gespa…) però aquesta setmana ja estem començant a trobar nius de papamosques (molt més arcaics, fets amb herba seca).

                      caixa niu                                    (1) - niu de papamosques                             (2) - niu de mallarenga

(1) (2) - Fotos extretes de http://www.birchmoth.com

Els mascles de papamosques fa dies que canten i estan buscant el millor territori per reproduïr-se, van com bojos d'una caixa niu a l'altra, per veure quina és la més idònia, fan molta gràcia. Les femelles es deixen veure des de la setmana passada. I fa dos dies que ja hem començat a trobar ous, són de color blau.

Ponen un ou cada dia, i quan els han posat tots (el mínim són 4, i per això revisem els nius cada 4 dies), s’estan uns 12 dies incubant-los fins que surten els pollets. Llavors la feina serà anotar quants sobreviuen i, quan tinguin 7 dies, els hem d'extreure sang (s’està investigant com influeix la malària als papamosques), anellar-los (per després saber quin és quin) i pesar-los.

Sona bé. De moment, caminem moltes hores i tinc el cos ple de picades, però per la resta tot bé. No és una feina complicada i a vegades es fa avorrida perquè sempre visitem les mateixes zones i es tracta d’anar obrint i tancant caixes. Però em temo que d’aquí 15 dies la cosa serà molt entretinguda i anirem tots de cul amb els pollets.

Ah, per cert, vam fer una barbacoa amb els de l'altre grup que hi ha al sud d'Öland per veure i celebrar el magnífic i espectacular programa d'Eurovión, jajaja. Era de chiste, estàvem davant de la tele un noruec, una suïssa, dos alemanys, una francesa, dos polonesos, una sueca i jo (representando Spain). No sé  si algú de vosltres el va veure, però no sabia si amagar-me sota el llit o somriure com si no hagués passat res. I ells em preguntaven: What does "que me quiten lo bailao" mean? Mare meva, quina vergonya!!!

---------------------------------------------

La resposta al quiz.

Segons la meva opinió, la última resposta (la més votada) es pot donar per correcta si s’és una mica permisiu. És evident que la temperatura influeix i que estan preparats genèticament i anatòmicament per migrar…

Però si ens posem estrictes, la real causa de la migració, pel que tinc entès, és la disponibilitat de menjar i la recerca de nous llocs adients per nidificar.

Molts ocells petits s’alimenten de fruits, llavors, invertebrats, etc i al nord d’Europa la temperatura és massa baixa a l’hivern com per trobar-hi menjar suficient. Els ocells adults migren cap al sud per alimentar-se durant l’hivern i tornen al nord a la primavera per reproduïr-se i alimentar els polls. A l'estiu, els polls són joves i aprenen a volar i a alimentar-se sols. A la tardor, fan la segona migració de l'any (aquesta vegada adults i joves) cap a un lloc més càlid on puguin trobar menjar.

“Els ocells migren per millorar les seves oportunitats de supervivència i també per millorar el seu èxit reproductor; es mouen cap a llocs on poden criar més polls que si es quedessin com a residents. Les espècies que migren ho fan perquè el clima ofereix millors ambients per alimentar-se, i en les zones de cria millors condicions per criar els polls”

“Les migracions són molt costoses per totes les espècies d'ocells. No només les llargues distàncies sinó que hi ha altres inconvenients. Mal temps durant el viatge, escassetat d'aliments durant la ruta, depredadors, problemes de navegació i interferències humanes; tots ells fan que el viatge sigui dificultós.

L'Anellament científic d'ocells ens brinda una oportunitat immillorable per testar totes aquestes hipòtesis relacionades amb la migració dels ocells.”

http://www.reservanaturalsebes.org

De Gotland a Öland, y tiro porque me tocand

Aquesta setmana estic especialment feliç, i no dic contenta, dic feliç (encara no sé com diferenciar aquesta paraula en anglès). Vull donar les gràcies a l’Olga i l'Anna i la Jurqui, al Sergi, a la Victoria, a la Marta i a l’Antonio per omplir els buits de soledat d’aquesta setmana i per animar-me a acceptar la feina que se m’ha presentat. Gràcies al Thord, per ajudarr-me a venir a Suècia i endinsar-me en el món dels ocells, al Leo i l'Åsa, per acollir-me a Sundre i haver estat extraordinàriament amables i propers, tot i la meva sobtada marxa.  Gracias, Diego, por apoyarme en este cambio de rumbo aunque no supieras el motivo. Gràcies a la meva família per estar orgullosos de mi encara que això de deixar una feina per anar a anellar ocells a Suècia els soni estrany. I gràcies al meu pare per haver-me ensenyat a moure’m sola per la vida, m’ acompanyi sempre i em doni força.

Bé, dit això, Gotland és una illa un tant estranya. Per una banda, Visby (la capital) és una ciutat construida a l’època medieval, envoltada per una muralla de pedra amb arcs, portes i torres…una preciositat. Passejar-se per allà és una delícia i cada racó és únic: les portes de les cases, les finestres, les flors… 

Visby, la capital

Per una altra banda, jo he estat a l’estació d’anellament de Sundre, un poblet a la punta final de la illa, al sud-oest, a uns 100 km de Visby. 

Entre mig, el paisatge és una barreja entre platges desertes amb pins i barques a la sorra i prats de gespa amb cavalls i ovelles. De cases n’hi ha poques però són una passada. És una illa molt turística a l’estiu, per la qual cosa ara està buida i és com si estigués mig abandonada però s’intueix l’èxit estiuenc per l’estil de les cases i els anuncis de lloguer als suros del súpers.

Per anellar havíem d'agafar el cotxe, l'estació està a uns 5 km de la casa, i sabeu a quina hora sortíem? A les 3,45h. Cada setmana anaven retrassant un quart l'hora de sortida perquè el sol surt abans, o sigui que els termos de cafè anaven que volaven. Les espècies noves per mi han estat el durbec (Coccothraustes coccothraustes) tant mascle com femella, un ocell força gran i amb un bec molt fort. Els vaig treure unes paparres dels ulls i no em vaig veure amb cor d'anellar-los, si et pilla un dit te'l deixa fi. O sigui que li vaig cedir els honors al Leo. I l'altre és l'ocell sedós (Bombycilla garrulus), també gran, amb unes plomes llargues al cap i unes altres a l'ala que són d'un fucsia quasi florescent...bastant espectacular.

Com ja sabeu segons els meus plans inicials encara m’hauria de quedar durant un mes i mig aquí i continuar anellant. No m’ha donat temps ni de veure l’illa, ni de conèixer tota la gent que hagués conegut si m’hagués quedat, ni de veure totes les espècies noves que m’esperaven, però m’ha sorgit un imprevist! 

Aquesta setmana m’han trucat de la Universitat d’Uppsala i després de fer-me una entrevista per telèfon, m’han dit que si volia la feina era meva, i després d’alguns dubtes i inseguretats, he acceptat. La feina consisteix en fer de tècnic de camp a Öland (una illa entre el continent i Gotland) per un projecte d’investigació sobre diverses qüestions de dues espècies d’ocell: papamosques (Ficedula hypoleuca) i papamosques de collar (Ficedula albicollis).

Miraré d’explicar-vos alguna cosa quan m’hagi adaptat, només fa tres dies que estic treballant.

Salut!

Fins aviat, Nidingen

Hola!!

El temps passa volaaant, ja fa tres dies que he marxat.

Aquesta setmana la cosa ha estat bastant animada, érem 7 persones i ens ho hem combinat bé. Dos retirats que ens feien pastissos per berenar ;-), un noi que ha vingut amb el pare i un amic i el Johan i jo, que ja hi érem la setmana anterior.

Moments a Nidingen

Hem agafat bastants ocells però ha estat més relaxat, moltes espècies ja no em venien de nou i érem molta gent, así que Vacaciones Santillana, no que és conya! Això va pel Jaume! jajaja

Ens ha fet molt bon temps últimament, hem arribat fins els 18 graus i no ha fet gaire vent. O sigui que he pogut fer uns tombs i fer alguna foto:

Borinot (Bombus terrestris) xuclant néctar d'una escil·la (Scilla silbatica). Aquesta planta és força comú a Rússia, el Caucas, Turquia, Síria i l'Iran.

Per cert, la llista d'ocells que hem anellat aquestes tres setmanes és per al·lucinaaar:

2342 ocells anellats en tres setmanes!!!

Per una banda em feia peneta i mandra tornar a fer-me les maletes, però per una altra ja en tenia ganes. Vam agafar el vaixell i vam tornar cap a Göteborg. El dia següent vaig anar amb el Lasse, un senyor retirat i encantador, per cert, que havia estat amb nosaltres a Nidingen, a passar el dia a una reserva natural. Després em va acompanyar a l'estació de busos i vaig començar un llarg viatge:

            Göteborg - Estocolm (7 hores de bus)

            Estocolm - Nynäshamn (1 hora de tren)

            Nynäshamn - Visby (3 hores i mitja de vaixell)

            Visby - Burgsvik (1 hora i mitja de bus)

A Burgsvik va venir el Leo, l'anellador de Sundre, i ens va recollir al Dennis (un altre voluntari) i a mi.

Ara ja sóc a Gotland i fa un parell de dies que estem anellant. Perquè us feu una idea d'on sóc, aquest és el mapa:

El Diego va estar l'any passat anellant justament aquí i va quedar absolutament enamorat de l'illa i de la gent. Gràcies a ell, he vingut amb moltes ganes i he tingut les coses més fàcils aquí. DIEGO, aquí cada día se habla de ti con una excusa u otra, que lo sepas!

PD: la resposta correcta a la pregunta "Com es pot sexar un ocell?" és la (b), la mida de l'ala. Sí, sembla il·lògic.

Però el pes (d) determina si ha menjat més o menys, no té per què correspondre amb la mida de l'ocell. 

Durant l'any, cada espècie muda les plomes (a) amb el un patró determinat (comencen per unes i acaben per unes latres), i a vegades varia segons la època de l'any, però amb això no podrem determinar el sexe, sinó l'edat: el plomatge d'un individu jove té coloracions i "textures" una mica diferents dels adults.

Pel que fa a la mida del bec (c) no s'utilitza perquè no acostuma a ser diferent entre femelles i mascles o perquè hi ha trets més característics. De totes maneres hi ha alguna excepció.

Historietes

Aquesta setmana som 4, el diumenge van marxar l’Uno, el Christof i el Tomas (els dos últims, per cert, no són traumatòlegs sino reumatòlegs) i van arribar un anellador i un professor de manualitats i fusteria (assignatura obligatòria fins els 16 anys, increïble, igual que a Dinamarca, Noruega, Alemanya i algun altre país).

M'havia deixat de dir-vos que la setmana passada també vam anellar 3 esparvers vulgars (Accipiter nisus): 

Accipiter nisus

Foto: Ivan Sjögren

Però deixant un moment de banda l'anellament, avui us explicaré una història d’un rascló mascle (Rallus aquaticus) que el juliol de 2003 es va observar a Nidingen per primera vegada i es va passar durant 15 dies cantant contínuament. El molt senyor no es va deixar veure més fins la tardor, però…tatxaaaaan!!! Es van trobar un niu amb diversos ous, o sigui que havia tingut la sort de trobar una xicota. A partir de llavors i fins l’any 2009 van anar augmentant el nombre d'individus fins arribar a un total de 15 parelles!

Es passaven aquí tot l’any la mar de bé fins que l’hivern del 2009-2010 va ser tan dur que van desaparèixer tots. Es van trobar diversos individus morts i no se sap si van morir tots (vull creure que no són tan poc espavilats) o van migrar.

Sí, la historia no és molt bonica, però ara bé la bona. El dia abans que jo arribés, l’1 d’abril, va caure un rascló a la xarxa i va ser anellat, no en sabem el sexe amb seguretat però creuen que el més probable és que fos femella. I de moment, colorín coloraaado este cuento se ha acabaaado. 

Aquests dies hem anellat, entre d'altres, una garsa de mar (Haematopus ostralegus), és xulíssim. N’hi ha un que corre per aquí que va ser anellat fa 32 anys, el tio em treu uns anyets, jejeje. 

Haematopus ostralegus

I una història no tan feliç, és que se’ns va morir a les mans un territ fosc. Va ser molt frustrant i em va agafar un sentiment d’irresponsabilitat bestial. Vaig estar tot el dia fotuda. És un ocell preciós, com veieu porta 4 anelles, 2 a cada pota:

Calidris maritima

                                       Foto: Ivan Sjögren

I...acabo amb una notícia SORPRENENT!!!

L’11 d’abril vam capturar el primer ocell anellat a Espanya en tota la història de Nidingen, un pit-roig amb anella N934217 / Madrid-ICONA, capturat a les 6.00 del matí, nascut l’any passat, amb longitud d’ala 73 mm i 15,4 g de pes. 

Ara caldrà esbrinar a quin lloc d’Espanya es va anellar…us imagineu que el vaig anellar jo? Jajaja, sóc una flipada!

Fins un altre!!!

Nidingen

Buenas!!!

Ja estic a la illa! Som 5 a la casa, dos traumatòlegs-pajaròlegs que intenten desestressar-se de l'hospital, la família, la ciutat...un adolescent crack de la fotografia de natura, l'anellador expert i una servidora, tan rara i bona gent com ells, suposo.

Nidingen és extremament petita, la fas en 10 minuts a peu, però tot i així, encara em queden molts racons per explorar. Té 3 fars, tres cases i milers d'ocells...He vist moltes espècies que no havia vist mai, estic molt contenta!

Les que m'han fet especial il·lusió aquesta setmana han estat la gavineta de tres dits (Rissa tridactyla), té els ulls completament foscos, és bastant petita, té només tres dits (no té polze) i les potes fosques. 

Rissa tridactyla

Foto: Ivan Sjögren

L'oca del canadà (Branta canadienses), que si us adoneu, també surt en una foto d'Estocolm. I el somorgollaire alablanc (Cepphus grylle), que juraria haver-lo vist a Dublín amb la Marta, al riu, però sembla poc creïble pels àmbits on viu.

                           Branta canadienses                                                                    Cepphus grylle

Foto: Ivan Sjögren

I tres de les espècies que hem anellat: el passarell golanegre (Carduelis flammea), que cria en boscos d'alta muntanya, el pinsà borroner (Pyrrhula phyrrhula) i el repicatalons (Emberiza schoeniclus).

                           Carduelis flammea                                                                       Pyrrhula pyrrhula

Foto: Ivan Sjögren

Per cert, a qui li vingui de gust saber si aquest pinsà borroner és mascle o femella, és fàcil d'esbrinar...

La majoria de dies ha fet mal temps, i quan hi ha boira o vent del sud (d'on estan arribant els ocells), aprofiten per descansar a l'illa i així eviten desorientar-se pel mal temps...o sigui que aquests dies les xarxes estan plenes. Diumenge vam batre el (meu) récord, 472 pajarulis en un dia: vam començar a les 6h i vam acabar a les 22h. Només vam parar mitja hora per dinar, la resta d'hores, cafès amb llet i galetes a punta pala! 

En canvi, els últims dos dies hi ha hagut tant vent que no hem obert ni les xarxes, si ho hagéssim fet, perdrien l'estructura que han de tenir per no ser vistes i, a més, si caigués algun ocell es podria fer mal o passar més fred del compte. Avui el vent bufa a 18 m/s! 

Però a més de xarxes tenim també unes caixes metàl·liques a la vora del mar, amb una porta perquè entrin i mengin, però després la sortida és massa complexa...qué malvados somos los humanos. Allà capturem principalment territ fosc (Calidris maritima), grasset de costa (Anthus petrosus), pinsà comú (Fringilla coelebs) i pardal de bardissa (Prunella modularis). Els dos primers són fàcils de veure en ambients rocosos envoltats d'algues, i els altres són típics de boscos. I què tenen en comú per caure tots 4 a la mateixa trampa? El menjar. Són caixes fetes de reixa, a l'aire lliure i posades a sobre de les algues. Mentre els ocells caminen buscant menjar pel terra, es fiquen a dintre i segueixen tan feliços, menjant i caminant. Després arribem nosaltres, els traiem de la caixa, els fiquem en una bossa (amb un colador a sota perquè caguin tranquils i estiguin airejats) i d'allà els portem al laboratori per, identificar-los, datar-los, mesurar-los, anellar-los i deixar-los anar. 

                                caixes metàliques                                                        bosses                                      laboratori

Ahhh, se m'oblidava!!! Sóc famosa, jajaja. Resulta que vaig anellar (sense saber-ho cap de nosaltres) l'ocell número 250.000 a Nidingen. Era un tord comú amb anella 3520848, podeu veure la notícia i la foto a http://www.sofnet.org/ o http://www.nidingensfagel.se/senaste.html

També ha sortit al diari local de Norrahalland:

http://www.norrahalland.se/component/content/article/37-artiklar/1168-fageljubileum-pa-nidingen.html

Diumenge marxen l'anellador i els metges, ens quedem el noi i jo i arriben dues o tres persones noves. 

La setmana que ve més. 

A reveure!

Estocolm

Després d’un 'fins aviat' a Dublin, de cop i volta estava arribant a Skavsta i les vistes des de l’avió eren increïbles: tot nevat des de feia estona, poques casetes de fusta vermelles i tot de taques verdoses, eren avets altíssims.

A l’aeroport em vaig trobar amb l’Olga, que havia vingut a visitar-me des de Barcelona. Vam pujar a l’autobús que ens portava fins Estocolm i, de cop i volta, asseguda al vehicle, mirant el paisatge, creient-me que havia arribat a Suècia i creient-me la persona més afortunada del món, van començar a caure’m les llàgrimes. Crec que era de felicitat, crec que era de felicitat, això em deia la cançó que estava escoltant en aquell precís moment (Pla quinquenal, Manel), en fi, encara em permeto aquestes coses de tant en tant. I vosaltres, quan fa que no ploreu de felicitat? Jo he estat pensant i ni tan sols ho recordo.

Estocolm és una ciutat que m'ha transmès molta calma. El casc antic té un encant especial i hem estat en una espècie de núvol aquets dies: en comptes de voler veure-ho tot, hem fet el que ens venia de gust a cada moment, o sigui que hem passat llargues estones a l'alberg mentre nevava fora. De totes maneres, hem passejat i disfrutat molt de la ciutat.

Vam sortir a fer un volt i l'aigua estava plena d'ànecs, semblaven la mar de còmodes allà a sobre les plaques de gel!

Aquesta ciutat és sens dubte la capital del país ornitològic, si és que els ocells tenen algun país en concret ;)

A cada racó hi ha algun detall d'un ocell, en un rellotge, una figura, un quadre, un llibre, un penjador d'abrics, una tomba, etc. Ells hi són per tot arreu!

En fi, han estat uns dies genials, en part gràcies a l'Olga amb qui hem rigut amb les tonteries de sempre , hem menjat bé i m'ha donat un chute d'energia imprescindible. També m'han donat forces els constants regals que ens ha fet el cel suec:

Ara ja he agafat el bus de 7 hores cap a Göteborg, des del qual estic escrivint-vos. Allà em trobaré amb un tal Uno, que m'ha dit que m'ensenyarà un lloc on poder passar la nit i demà...vaixell cap a Nidingen!!! Em moro de ganes de veure la illa, la gent d'allà i...les xarxes preparades per posar-nos a treballar!

Donegal i Baile Átha Cliath

Donegal

El finde passat vaig anar de ruta amb la Mireia per tota la costa oest. Ens vam perdre de nit amb el cotxe, podríem dir que vam acabar fent una ruta circular fins acabar al mateix poble gràcies a la meva orientació, ehem...menys mal que m'ho perdona tot ;)

Vam aconseguir arribar al poble on havíem reservat l'hostal, però vam arribar a les 12 de la nit (dues hores més tard del previst) i estava tancat, així que després de buscar allotjament sense sort (bé s'ha de dir que dos nois ens van convidar a cerveses i ens van oferir casa seva però vam desestimar el plan) tenint en compte que eren les 2,30 de la nit i que estàvem mortes...vam acabar dormint al cotxe, ens vam fer unes cortines amb les tovalloles i vam dormir de fàbula! Al matí següent ens vam llevar amb l'esquena una mica encarcarada i vam veure que feia un sol magnífic, o sigui que ens vam prendre un cafè aiguaxirri i vam agafar la carretera de costa. Bon cotxe, bona companyia i uns paisatges brutals!!!

Vam anar a veure uns dels penya-segats més grans d'Europa i estava tot plagat d'ovelles i cabres, típiques d'aquí. Li vaig voler fer una foto a la Mireia amb una ovella al darrere, que no parava de bramar, i de sobte ens va començar a perseguir amb els ulls grocs aquests que tenen i vam haver de sortir per poteees!!!jajaja

Semblen tan inofensives, elles...

Al dia següent, vam seguir tota la costa fins arribar a Galway i vam tornar cansades i contentes de poder haver fet el primer viatge juntes després de 19 anys d'amistat.

Una vegada a Dublin vam fer una truita de patates, pernil ibèric, formatge de Zamora i maduixes de Huelva per acomiadar-nos com dues senyores. Al dia següent al matí vaig agafar l'avió cap a Suècia i, encara que sembli mentida, m'hagués quedat a Irlanda amb els ulls tancats. Per cert, l'endemà era l'aniversari de la Mireia, em sembla que encara té l'espineta clavada. Perdona'm bonica!

Baile Átha Cliath

Volia tornar a esmentar aquesta ciutat perquè m'ha donat milers de bons moments, m'enduc molt més del que esperava! Com ja us he dit, és una ciutat plena de vida, amb música a qualsevol racó. Passejant amb la Marta, una amiga que he conegut allà, vaig topar-me amb una senyora tocant l'arpa! Sempre he pensat que ha de ser un dels instruments més difícils de tocar.

També i havia gent fent fent espectacles diversos:

A aquest viatge li poso un 10, sobretot per la gent magnífica que he conegut o ja coneixia i que m'han regalat tan bons moments. Mil gràcies a la Mireia, que m'ha obert les portes de casa seva i m'he sentit més bé que a la meva, per ser una gran amiga, pels riures i converses, per la seva sinceritat, per fer de mami, per la flauta irlandesa que m'ha regalat i per ser ella. A la Marta i l'Antonio, gent extraordinària, ha sido una suerte conoceros! Gracias por la harmónica Marram, te debo una canción! A la Marta B, Esti, Jesús, Kyle, Bruna, Khan, el Ramonet, Sailena, Breñán, Conor, Anthony.....

Dublin

Els dies em passen volant i m'encantaria poder-vos explicar moltes coses, però llavors el blog seria una esclavitud, i com ja sabeu, aquest viatge éstà per disfrutar i desfer-me de totes aquelles obligacions que m'asfixiaven, no me'n buscaré de noves ;)

Dublín és una ciutat petita, és fàcil moure's per aquí caminant i la gent és fantàstica. Els irlandesos són en general oberts, amb molt sentit de l'humor i amb ganes de xerrar i conèixer el motiu que et fa visitar el seu estimat país. La majoria dels joves toquen algun instrument de música i toquen en directe a qualsevol pub, mentre la gent gran els escolta amb una pinta a la mà i se'ls cau la baba mirant com el jovent continua la tradició irlandesa.

Els diumenges vaig a un bar on toquen jazz en directe, són uns iaios que ronden els 80 anys i que toquen extraordinàriament bé. I no només parlo de la tècnica sinó que, com tot jazz, s'ha de viure. Tenen una energia dintre que no es pot explicar, em transmeten unes ganes de ballar i cantar i tocar...i visca la Pepa!

El diumenge passat vaig conèixer uns irlandesos molt catxondos, ens vam passar tota la tarda xerrant i bebent i de sobte, un d'ells, em va dir que era el seu aniversari, feia 32 anys. Total, que me'n vaig anar cap al trompetista i li vaig demanar que toquessin Happy Birthday, els tios no només ho van fer encantats sinó que van cantar la cançó amb veu ronca a lo Louis Amstrong! Genial!jajaja, després el noi quasi m'estrangula, però bueno, va ser divertit. Em vaig fer una foto amb els irlandesos lokos:

Aquests dies he estat pràcticament amb gent espanyola que són amics de la meva amiga i hem sortit bastant de festa...les fotos no són per ensenyar, estem una mica perjudicats, ehem.

I bé, penso que per avui ja està. Aquesta tarda agafem un cotxe i anem cap a Donegal, dilluns agafo l'avió cap a Suècia, i ja us aniré posant al dia de tot.

I vosaltres, com esteu? Us trobo a faltar!!!

Howth

El diumenge passat vam anar a visitar Howth, que està en una península just per sobre de Dublin, a 30 minuts en tren…i per què vam anar? Doncs perquè la Mireia, la amiga amb qui estic vivint, em va dir que era un poble pesquer molt maco i que era molt habitual veure foques…i li vaig dir ÁMONOS!

Quan vam arribar vam anar a veure un far que hi havia a la punta de tot i a la vora del mar, en una roca, em va semblar veure uns ocells molt bén camufalts, no es veien però n’hi havien uns 10 exemplars. 

Després vam fer una excursioneta que voreja els penya-segats…i vaig poder veure tres tipus de gavians diferents: gavina vulgar (Larus ridibundus), gavià argentat de potes roses (Larus argentatus) i gavià fosc o gavinot (Larus marinus), no ho sé perquè són molt semblants excepte el color de les potes, i no ho vaig veure, però les dues espècies tenen les ales negres amb el marge blanc.

http://www.esacademic.com/

http://www.israbirding.com/

Després de la caminada, enmig d’un penya-segat vaig veure, a més d’una colònia important de gavians, dos nius de corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis)! La primera vegada que ho veia…però no hi havia cap ou. I, alehops! Un dofí va aparèixer del no res! Va ser un vist i no vist o sigui que no tinc foto ;(

Tornant, vam anar al port en busca de les foques i efectivament després de 20 inquietants minuts les vam veure!!! Van sovint al port a demanar menjar a la gent les molt listilles, però les gavines, que són unes males pècores van fer tot el possible per robar-los tots els peixos que podien i, en una ocasió, ho van aconseguir amb una foca jove i inexperta, mireu la foto de l’esquerre:

Després, ens va agafar la gana i vam fer un fish and chips en un garito, unes cerveses i uns entrepans. El tio ens va atendre fatal, estava ple de gent, va trigar una eternitat a portar-nos el jalo i una altra per cobrar-nos, tanta que no ho va fer mai perquè finalment vam decidir-nos a fer un simpa dels grans! Jajaja

La Calçada dels Gegants

Després de dormir a Belfast, la meva amiga i jo, vam agafar el cotxe ben d’hora al matí, perquè a partir de les 8h s’havia de pagar i com ja sabeu sóc més catalana que tots vosaltres ;) 

Vam agafar carretera i manta, i la histèria estava assegurada una altra vegada perquè a les autopistes irlandeses hi ha una mitjana de 3 rotondes cada 5 minuts!!! No ens ho podíem creure, i cada vegada que agafàvem la rotonda ens preguntàvem si ens vindria un cotxe de cara…No puedorrrr! Menys mal que tenia al bolso un CD que m’havia preparat el Pepito i que ens va salvar el viatge: MOLTES GRÀCIES PEPINS!

Vam parar a un bareto de carretera, el de la senyora Molly i vam esmorzar ous remenats i cafè amb llet davant de la llar de foc ;) La dona reia de mi perquè em va oferir pa amb canyella i em sembla que amb la meva cara ho vaig dir tot, oi Anna?

D’allà vam continuar el nostre viatge fins la Gran Calçada del Gegant. Ens vam plantar davant d’un paisatge singular i únic format pel voltant de 40.000 columnes hexagonals de basalt (roca ígnia volcànica) després que fa una 60.000 anys es refredés “in situ” i lentament la lava d’un cràter. Aquest lloc ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat i Reserva Natrural Nacional…i ara veureu per què:

De totes maneres, l'Anna alias Jurqui, és geòloga o sigui ja podries posar algun comentari d'aquells teus i ens expliques alguna coseta sobre aquesta formació...vas dir que a Catalunya també n'hi han?

Bueno, a tot això, Irlanda té una llegenda mooolt antiga que ens explica com es va formar aquest paisatge:

      http://leyendas-paganas.blogspot.com

I les platges...espectacularment salvatges! 

Després d’aquesta excursioneta vam acabar anant a parar a un poblet de costa que es diu Portstewart on ens vam topar per casualitat amb el millor allotjament que podríem haver trobat: The Independent Hostel. Vam entrar i no hi havia ningú, però vam trobar un post-it que deia: Hola, sóc el Rick, vindré d’aquí una estona. Teniu cafè i te a la cuina. Llavors va ser quan vam veure una sala amb la llar de foc i un gatulis rosset i vam decidir que ens havia tocat la loteria…al final les habitacions eren súper barates i vam estar millor que a casa nostra.

A l’endemà ens vam llevar ben descansades i vam atravessar mitja Irlanda de nou per tornar cap a Dublin.